Té mirada recelosa i estima el que no té. Tant pot ser advocat, com peixatera o príncep, que tot aquell que desitja, per ella és molestat. Crema com el foc i fa petita l’autoestima, i és que només és capaç de veure el triomf de l’enemic. Airosa i intransigent, només parla l’idioma de l’èxit i emmudeix quan no té el que desitja. És maligna com el pitjor verí i, si t’enganxa desprevingut, t’absorbeix el cor fins deixar-lo sec de tot. És egoista com ella sola i sempre li manca el que no té. I pobre de tu si ets més ric que ella! Que aleshores et robarà tot el que tinguis fins a deixar-te sense res. Dóna-li un palau, un tresor o molts diners, que si veu un peix voldrà unes brànquies, si veu el mar voldrà ser aigua, i si és dia desitjarà la nit. Mai no mor i no té edat, ni cal dir, li falten amics. No coneix la caritat ni el valor de l’amistat. Si li dónes una mà, l’estirarà fins ser prou amunt per a trepitjar-la. Inconformista de naturalesa, és sempre infeliç. Plora quan els altres riuen perquè desitja poder riure, plora quan els altres ploren perquè riure sol el fa plorar.
Invencible per la majoria, té tres grans enemics. Són la generositat, la solidaritat i la caritat, immunes a qualsevol malícia seva. Així que nens, pares i avis, fugiu d’aquest diable de nom enveja, perquè si us atrapa, us condemnarà per sempre més, i és que mai no podrem ser el que no tenim.

Una nit freda i silenciosa. En la inmensitat d'aquelles muntanyes em veia petit i insignificant i, alhora, em sentia l'amo de tot. Els troncs desfullats permetien entreveure la foscor, interrompuda per una lluna tímida. Vaig quedar-me allà, atura't, sense fer altre cosa que mirar aquell arbre mig mort. Mig viu. I la lluna minvant. Lluna creixent...

Dubtosament estimat Santiago Rusiñol,

Em dirigeixo a vostè com a responsable del fet que al meu fill se li hagi ficat al cap la idea d’estudiar belles arts. A mi em sembla molt bé el cuento aquest de la incomprensió del significat de l’art per part de la burgesia i tota aquesta crítica que fa de la societat tancada de mires que no comprèn l’art. Però que ara vingui el meu fill i em digui que es vol dedicar a l’art perquè és el seu mitjà de realització personal, ja em sembla massa. Perquè admirat senyor Rusiñol, cal dir que vostè compta amb un fons monetari important al darrere que li permet d’anar pel món de bohemi fent discursets sobre la regeneració de la societat mitjançant l’art. Però és que resulta que a casa meva els diners entren escassos i en surten abans de poder comptar-los!
Jo tenia plans de futur per al meu fill, que tot i que llums i seny no en té gaire, destresa i constància no li falten. Amb el seu sou la nostra situació econòmica tenia pròsperes perspectives. I quan semblava que les coses començaven a rutllar, resulta que el meu fill no té res més a fer que seguir la bohèmia concepció del món que vostè ha anat predicant.
Li prego doncs, senyor Rusiñol, amb tot el meu respecte, que deixi d’inflar el cap del meu fill amb tota aquesta història de l’art, perquè el que a vostè li sobra d’avorriment, ens manca a nosaltres de diners.

Saluts cordials,

El fruiter del carrer Major.

(Aquest és un que parla de llibertat...)

SUM VERMIS (Jacint Verdaguer)

Jacint Verdaguer ens parla d'una vida on tot sentit recau en la seva desgràcia. Parla del dolor, de la pena, del menyspreu, del martiri de viure. I aquesta tortura que té per vida sembla més aviat una ofrena, un càstig que ell mateix s'imputa. Veu la seva vida com un camí tortuós. Per a ell la vida és un sacrifici oferit a Déu.

Quan llegíem el poema a la classe em semblava el to benèvol de Verdaguer una mena clèmencia. Interpretava les seves paraules d'autoimmulació com una manera de buscar la tendresa del lector envers la seva dura vida. Parlant clar, em donava la sensació que Verdaguer volia donar pena, fer-se el màrtir. Partint de la idea que aquest era el seu propòsit, a mi m'hagués semblat més llògic que és queixés de la seva vida, que s'enfadés amb el món i que exigís justícia pel continu dolor; però no, ell parlava del dolor i de la pena com un càstig que es mereixia. Em semblava absurd.

Ara, però quan rellegeixo els versos, li dono al poema un enfoc diferent. Crec que Verdaguer no pretén provocar un "pobrissó" en els ulls del lector amb els seus versos. Crec que ell creu realmemt en el que diu. Crec que ell veu la vida com un lloc on es ve a patir, i on em d'acceptar les traves i desgràcies que comporta recórrer aquest camí. És amb aquesta segona lectura quan he interpretat la seva contínua autodestrucció i el desig del dolor, com un sacrifici que ofereix a Déu. I crec que fins i tot la falsa modèstia que jo llegia en el seu poema es pot veure com un acte de veritable modèstia, austeritat i generositat. Començo a pensar que les paraules de reclam de dolor que jo llegia com una queixa amagada sota un intent de provocar llàstima, són potser un acte de sacrifici per a aspirar al cel, on al costat de Déu no hi ha pena que valgui.

Crec que l'última estrofa és decisiva pel que fa al sentit del poema. Jacint Verdaguer accepta la tortura de la vida, tal i com va fer Jesucrist, amb l'esperança de poder volar cap a la glòria ("per volar-me'n amb Vós a vostra glòria). Per tant, el que es presentava com un poema melancòlic, trist i desesperançat, acaba amb un bri d'esperança: la mort. Comparo aquest poema amb la figura de Jesucrist, un home que va haver de patir molt, que mai no es va queixar i que mai no va exigir benevolència. Ell creia realment en el missatge de Déu, i és aquest missatge de Jesucrist el mateix que transmet Verdaguer en el poema.

Verdaguer veu la mort com la salvació. Per a ell la mort és l'inici de la vida. M'agrada molt el contrast que fa al final quan diu: "Tornat com Vós, Jesús, de mort a vida, jo hi trobaré unes ales de crisàlide per volar-me'n amb Vós a vostra glòria") Compara la resurreció de Jesús a la vida amb la seva resurrecció a la mort, que per a ell és l'inici de la vida.

En general pensó que Jacint Verdaguer té una visió de la mort totalment romàntica. Crec que al llarg de tot el poema s'observen molts trets romàntics, tant en la punyent manera d'acceptar la vida com en l'anhel que posa en la mort. Per a ell la vida no té cap més sentit que el de patir, tot per espirar a un ideal, que per a ell és la mort, la vida al costat de Déu. Tot un romàntic, aquest Verdaguer!

Paraules estranyes d'entrada. Però qui no ha sentit mai que no formava part res? Qui no ha sentit mai que no sabia què volia ni ben bé de què fugia? Qui no a temut mai la llibertat de la pàtria? Potser perquè pàtria és arrelar, i després fa por no saber volar...

ENYOR DE NO RES

Em sento lluny, lluny de tot i de tothom. I vull plorar perquè m'enyoro del que no tinc. Uns ploren per l'enyor del que van tenir, d'altres per l'enyor d'un desig, d'altres per l'enyor d'una terra. Però jo no tinc res per enyorar. I ploro perquè vull volar, però no sé a on. I enyoro, no sé el què. No tinc res, mai no vaig tenir res, mai no vaig ser res. Compleixo la llei de la inèrcia, i busco el sentit de la meva vida. No puc enyorar, perquè mai no vaig tenir. Allà no podia ser ningú, aquí no en tinc l'oportunitat. I em trobo en una patera insignificant en la inmensitat de l'oceà. Fugo del que no tinc, per apropar-me al que no és meu. No enyoro aquella terra bruta i trista, perquè mai no hi vaig formar part, no hi volia formar part. I m'apropo al que creia la meva terra, i resulta que mai no serà meva, perquè no puc fer meu allò que no estimo.

Potser sí que enyoro. Enyoro una terra per a estimar. Enyoro una pàtria que no queda enrere però que no em segueix, al cap i a la fi, una pàtria que no ha existit. I ja ho diuen que un arbre sense arrels mor. Jo mai no he sabut arrelar, perquè em fa por la llibertat. I fugir és l'excusa dels porucs.

Així que, adéu pàtria, que mai no has existit. Deixa'm morir al mar, perquè no sé d'on sóc ni on vaig. Deixa'm morir en la inmensitat de la llibertat. Llibertat que deia buscar, però que no volia trobar.

MEETING INTERNACIONAL

Així com així arriba el primer avís. I tu penses: no xato, ara no per favor! Però és clar, ja se sap, no pots fer-hi res! El senyor Roca mai no demana hora, però sempre saps que ha de venir! I desgraciats aquells que no el reben, que després venen conseqüències pitjors... Així que nois, a donar-li la benvinguda!
El problema és si es presenta en situacions compromeses, però bé, aquest és un tema que el nostre estimat amic Bush ens el podrà aclarir millor que ningú!
Ja se sap que el senyor Roca és d’aquells als que els agrada anar per feina. I tanta feina que hi ha! Jo sempre recomano tenir un diari a prop (amb bolígraf per als encreuats). A casa meva el revister el vam passar directament a la sala de visites del "senyuritu" aquest (que sí, sí, resulta que és tan pijoteras que sempre vol tenir una cambra especial de rebuda. Amb seient propi i tot! I a més és tan internacional que arreu on va li tenen un espai reservat! I multa que li cau al qui no en tingui! Com deia la meva àvia: Al senyor Roca se l’ha de rebre com déu mana!) Així que, com anava dient, a casa meva el tema de l’avorriment pel que fa a les seves visites el tenim resolt amb l’Hola (que per cert mama, compra ja el de Novembre que vull veure les fotos del part de la Leti!!!)
A vegades només és seure i moldre, però d’altres el tema porta cua! I com més nerviós et poses, el tio amb més calma s’ho pren! Comences aleshores a posar-te groc. Tu allà suant com un porc, amb els pantalons més avall que la paciència i el tio que sembla que no es decideix! I és clar, tu què hi pots fer? Doncs res xato, esperar i esperar! La meva àvia deia que si li dones kiwis o cereals d’aquells insípids, el tio fuig de mala manera... Tots a menjar kiwis!
Aleshores comences a passar del groc al verd. Tens ganes de fotre'l fora quan abans millor. Apretes els punys de la indignació i tanques els ulls amb força per amagar la ràbia que et corre per dins. La respiració és cada vegada més intensa, però el Roca aquest, resta totalment impassible. Li agrada veure'ns patir! Ara ja estàs més vermell que els pebrots de l'escalivada de la iaia i el cap sembla que et vagi a esclatar. Tens els músculs més inflats que els dels guaperas del gimnàs (ja els agradaria veure’t ara!) i els ulls et salten de les orbites. Et cagues en ta mare, en ton pare i en sa germana, però cagar-se en el senyor Roca és misión impossible! Apretes les dents amb força, les cames felxionades, la panxa dura i els punys a punt per a l’assalt. 3,2,1... splash!!! Pero qué pastel!!!
I oooooh... El moment d’èxtasi! En cap altre moment del dia se’ns escriu un somriure a la cara tan vívid i real com aleshores! Tornes al teu color habitual, relaxes l’estómac i deixes anar la respiració. Esperes uns instants per assaborir la tranquil·litat del moment i allargues la mà.
- Lauraaaaaaa! Que no hi ha paper!!!!
- Doncs et fots guapa, haver-ho mirat abans!
Qualsevol empresari de categoria us recomenarà que després d'una reunió ho deixeu tot aclarit i net. Els ASSUMPTES del senyor Roca no són per a menys (Que no me entere yo que ese culo no se limpia!!) Ja et veus corrent amb els pantalons abaixats i amb la gota marronosa i calenta que et regalima entre les cames, buscant una mica de paper per netejar les restes de l'escalivada perquè la germaneta no et vol portar paper.
Suau i amb olor a roses... mmmm! Millor que el perfum de la mamà!
I sobretot! Missatge important per als despistats! Els draps bruts es renten a casa, i els del senyor Roca directament a les canonades, que si no poden arribar a ser realment molt contaminants!!! (Us recordo que és tan fàcil com prémer o estirar el botonet –això ja depèn dels mecanismes tecnològics que hagi instal·lat cadascú- que trobareu a l’extrem superior del seient del senyor Roca) I per cert, desitjar-li molta merda al Roca anirà bé per a la pròxima visita (que sí, home, feu-me cas, que sinó després us fa mal la panxa!)
Ah! I consell per als principiants! Ventileu la cambra macos, que després fa una oloreta que ni amb el detergent del pato quac-quac!

I que no se m'oblidi!!! D'acord que sigui de cobard rentar-se les mans en un tema, però pel que fa als TEMES del senyor Roca... feu el favor de rentar-vos les mans!!!
Bé, em sembla que jo hauria d’anar passant...

Merda, que s'ha acabat el rotllo!!! Lauraaaaaaaaa!!!

Buenas Ricard! Tot seguit et presento una petita història anecdòtica que és molt freqüent en la vida. Jo he extret alguna petita conclusió relacionant-ho amb el que sovint entenem com a desengany i amb el que vam parlar sobre el fet de morir d'amor i del camí individual que cadascú a de traçar quan no tenim altre remei que superar un desencís. És possible que no m'hagi expressat del tot bé, però en fi, el temps és limitat! I per cert, ja se m'ha acudit una idea pel que fa a la composició d'un text relacionat amb: res no és el que sembla! Quan tingui una altra estoneta, ja m'hi posaré i el penjaré!
I ara, una mica paciència! =)

L’AMARG PASSAR DEL TEMPS I LA MORT D'UN AMOR PASSAT

L’Anna es va casar ben joveneta. Ella sempre havia tingut les coses clares, i tot i les advertències dels seus pares, no va dubtar ni un instant quan en Roger li va oferir matrimoni. Des del primer moment havia sabut que ELL i només ell la podia fer feliç, i estava convençuda que aquest era l’home de la seva vida. Aixa doncs, no volia esperar per esperar, tenia molt clar el que volia i desitjava.
Els primers anys de convivència van ser dolços i harmònics i no va faltar pas l’espurna de la passió i la fogositat que tota parella ha de mantenir viva per no caure en la sovint inevitable rutina del matrimoni. Però és clar, el temps va passant, i amb ell les persones canvien, alhora que es va apagant lentament aquella espurna que fins aleshores tants llençols d’amor havia cremat. I ben aviat l’Anna va adonar-se que no era feliç. Potser era qüestió de temps, o potser no hi havia remei. Potser les vides els havien dut per camins diferents, o potser simplement s’havien deixat endur per la rutina que acaba per empènyer tot aquell que no s’hi oposa.
En qualsevol cas, l’Anna ja no estimava el Roger de la manera en què ho havia fet. Bé, però us estareu dient que al igual que les persones, l’amor també evoluciona, canvia, es transforma, no deixant de ésser amor. Tot sovint aquell frenesí dels primers anys de matrimoni, responsable dels actes més agosarats, s’acaba convertint en companyia, respecte, tendresa... En un remei contra la soledat a la que la vida tot sovint ens aboca. Però no, el cas de l’Anna era diferent, ella ja no l’estimava de cap de les maneres. Aquelles manies absurdes que en un principi no són més que detalls irònics que complementen la gràcia de cada persona, que fins i tot ens fan riure i que veiem com pures i divertides ximpleries, s’havien transformat ara en gestos que la irritaven. La repel·lia la seva veu aspre, els seus comentaris sarcàstics i masclistes, el fum del seu tabac, la seva roba sempre rebregada, el seu desordre habitual, els seus petons, el seu riure, les seves exigències... No el suportava a ell.
I què havia passat?, us preguntareu. Doncs això mateix es repetia constantment l’Anna. Detestava la seva companyia, però alhora l’angoixava la distància abismal que ara els separava. I ell, ni fu ni fa, ni blanc ni negre. No saltava ni s’immutava, simplement es resignava i observava passivament com es trencava el fil que durant els primers anys de matrimoni havien teixit en el seu niu d’amor. S’havien vist conduits a una situació ben diferent a aquella inicial; i cap dels dos no havia fet res per evitar-ho.
Bé, no m’estendré en més detalls. El que és curiós, però, és fixar-nos i divagar sobre què els havia dut a aquella situació. L’Anna començava a pensar que s’havia equivocat, que el Roger no era l’home de la seva vida. Potser no anava molt desencaminada... Però segurament li faltava saber que no hi havia un home de la seva vida. Les coses no són el que semblen, i les persones tampoc. I tot sovint les coses canvien, les persones evolucionen i es deteriora el fil comú que fins al moment ens havia unit a una persona. I molt cops no és culpa de ningú. Però l’Anna se sentia desenganyada, i patia, i plorava dia i nit, pensant que s’havia equivocat. Aquell amor que durant tant de temps l’havia fet viure, ara la feia morir per dins. Moria d’amor, moria de desesperació. Amb el temps, però, s’adonaria que no havia viscut enganyada, com va creure en un principi, i que no havia idealitzat una imatge del Roger que ara li queia als peus, com tan convençuda es repetia. Amb el temps veuria que la vida és una xarxa complexa de fils de diversos colors entortolligats entre sí, que tan poden estar units en un nus inacabable en un tram del teixit, com ben separats l’un de l’altre en l'altre troç. I això és la vida, això és l’evolució personal de les persones. I es tracta de veure que no sempre tenim les mateixes necessitats, i que no sempre ens pot satisfer la mateixa persona. No pretenc excusar en cap cas aquella deixadesa entre les persones de la que nosaltres mateixos en som responsables, però sí que vull fer veure que no sempre volem el mateix, i que una mateixa cosa no ens satisfà sempre.

Diem que patim un desengany quan creiem que ens hem fet una imatge il·lusòria d'una persona o d'una relació apartada de la realitat, o quan ens adonem que ja res no ens uneix a aquella persona, quan veiem que els nostres camins han seguit trajectòries diferents, però no pas oposades. Però el patiment i l’angoixa que aquest desengany ens provoca, se supera. I com bé diu La balada de la garsa i l’esmerla, només nosaltres som capaços de tirar endavant, i d’adonar-nos que a la vida, hi ha molts fils de colors. Quan un s’adona d’això, ha après una gran lliçó, una lliçó que només s’aprèn gràcies a l’experìencia personal. Aleshores sí que podem dir que hem mort de desengany, perquè morir de desengany vol dir, prèviament, morir d’amor, tot recordant que només podem morir d’amor quan abans hem viscut aquest amor.

Ei Ricard! No t'enfadis al veure aquest text un pel llarguet... :P ! És que m'ha estat molt difícil expressar el què volia dir, i em sembla que no ho he aconseguit del tot! Tot aquest sarau d'idees ha vingut arrel d'un llibre que estic llegint ara que em té els ulls robats i que està fent que em plantegi moltes coses!!! S'anomena La Quinta Montaña, de Paulo Coelho. Un gran llibre! Però m'està fent pensar tant, que m'ha fet replantejar tot el que fins ara creia. I ja no tinc res clar! Tinc ganes d'acabar-me'l i de treure'n unes conclusions clares... que n'hi ha moltes! Aquesta és la mostra del lio mental que tinc actualment!! Espero haver-me explicat mínimament, perquè les reflexions que faig són les que jo, personalment, he extret de la lectura d'aquesta fabulosa novel·la.



POR: ALLÒ QUE SABEM QUE ÉS INEBITALBE

Por. La por és el que té l’avió a les alçades, el faig a la tardor i el mirall al reflex. Por és el que té el llapis front un foli blanc, el negre en la foscor, i un crit al soroll. Por és el que sent l’ocell per la llibertat, el principi pel final i la pluja pel fred. Por és, al cap i a la fi, el que ens mou a viure, el que sempre ens saluda abans d’obrir una porta.
La por és el que sentim pel nostre propi destí, allò que sentim per les coses que nosaltres mateixos sabem que em d’afrontar. És l’ocell qui te por a la llibertat, i el faig qui te por a la tardor, que any rere any li robarà les fulles. I és l’ocell, i és el faig, qui han de superar el seu propi destí, allò que tan temen però que saben que és inevitable, que forma part del propi cicle de la vida. La ment és sàvia, potser punyetera, i només tenim por a allò que sabem que hem de superar, perquè sinó, ho deixaríem córrer, ho oblidaríem i passaria a ser una simple minúcia sense cap més importància. Però nomes la veiem quan sabem que es troba davant del nostre objectiu, i per tant, quan l’hem de vèncer. És una mena de llei humana que es fa efectiva de manera implacable, com un joc que ens fa el destí: si vols això, passa primer per la por, afronta el teu propi destí, creat per i per a tu, i aleshores, i només aleshores, estaràs preparat per a assolir i rebre el que desitges.
Si no passéssim per la por, tot seria massa senzill. Nomes cal veure Ausiàs March en una de les seves octaves (29) : Té por al gest de la dama, té por al rebuig, te por a expressar el que sent; i s’amaga, i fuig, potser al desert, com el toro, potser a la seva ridícula closca que el priva d’assolir el seu objectiu: aconseguir l’amor de la noia. Només quan superi aquesta por, quan venci els murs del dubte i accepti el gest de la dama, favorable o desencisador, només aleshores podrà expressar els seus sentiments, i assolir i afrontar el que li vingui. Quan surti de la closca haurà deixat de tenir por, i serà aleshores quan ja estarà preparat pel que li vingui, sigui bo o sigui dolent, perquè ja no tindrà por. Però mentre sigui presoner d’aquest sentiment, continuarà refugiat a la seva closca, la qual li impedirà aconseguir el que vol, o acceptar el que mai no tindrà.
I així és la vida, una lluita constant amb el nostre propi destí i la por que ens suposa aquest. Si l’arbre abandona la por i accepta que aviat li cauran les fulles, podrà renovar el vestit a la primera. És com Ausiàs March, que té por a declarar els seus sentiments. Només podrà rebre la dama quan superi aquesta por, i així amb totes les coses. Quan deixes de témer una cosa, és que ja estàs preparat per veure què hi ha darrera la porta. És la desgràcia de la vida per a alguns; per a mi, la gran saviesa d’aquesta, que ens ensenya a lluitar pel que volem.

GILÓS DE SADONA

Una mostra de la irracionalitat de l’home, i de fins a quin punt ens pot fer arribar la gelosia...

Tothom sabia qui era i ben bé ningú no el coneixia. Era conegut a la franja de ponent pels bells poemes que escrivia i a orient per la mala fama que s’havia guanyat entre els homes. Ben mirat era un trobador un tant especial, ja que al cap i a la fi tothom havia sentit dir el seu nom però ningú no l’havia vist mai. I ningú en tota la comarca de Pobleperdut entenia com podien arribar totes aquelles cartes a cadascuna de les dones de la contrada, sense oblidar-se’n mai de cap, fos rica o pobra, lletja o bonica, i sense ser vist mai per ningú. I els homes de totes aquelles dones desitjaven venjar-se d’aquell mal home, desvergonyit i cobard, que tenia encisades les seves esposes. Gilós de Sadona no va repetir ni tan sols un vers dels mil que va escriure, perquè per a ell, cada dona era especial, diferent, única. I n’estaven tant d’enamorades, totes aquelles dones, del trobador, que vivien entre somnis i oblidaven els seus homes, aquells a qui potser algun dia havien estimat. Simplement esperaven amb ànsia nous versos d’afalagaments i floretes, plens de tendresa, comprensió i amor. I arribà un dia fins a tal punt la gelosia dels homes de Pobleperdut a causa del trobador desconegut, que potser per poder fer responsable algú de la dramàtica situació en què es trobaven tots els homes de la comarca i així sentir-se un xic millor, o bé simplement com a suposat acte d'honor, orgull i prestigi, es culparen els uns als altres i acabaren per matar-se entre sí. I no en quedà cap, ni de pobre ni de ric. Guillem de Terrallunyana matà Pere de Quisapdonés; Jaume de Castellgran deixà dessagnar Ferran de Montperdut ; Gerard de Nomoltlluny badà el cap de Jaufre de Castelà; Ricard de Bosquendins feu rodolar el cap d’Enric Nossesapdón. I així fins que ja no quedà cap home en tota la comarca. Un culpava l’altre, i aquell recelava del de més enllà. Els més amics acabaren per odiar-se , i els germans per vessar la seva pròpia sang. I fou tal el llanguiment de les dones pels esposos morts, que les qui no se suicidaren, acabaren per embogir. I ja mai més se sabé de la comarca de Pobleperdut, que quedà enterrada sota les cendres de milers de versos d'amor. I de Gilós de Sadona ja ningú en tornà a sentir parlar. Alguns el donaren per mort, d’altres simplement l’oblidaren, i les males llengües arribaren a dir que mai no existí. Però encara ara se sent parlar de les cançons i poemes de Gilós de Sadona, un home encara avui desconegut, que acabà amb tot un poble simplement amb un grapat de versos.

I sense cap mena de dubte seguim creient en la importància de l'amor... Un dels sentiments més podersos que és capaç d'experimentar l'home. És simplement amor, allò que ens fa embogir de passió i dolor. Vivim per a l'amor i morim d'amor.

A vegades t'entra la por... penses que t'han fallat, que no han respòs com tu esperaves, que no són com havies imaginat. Aleshores et sents sol, trist, enganyat i traït. Penses que tot ha estat un somni bonic, però al cap i a la fi, un somni, on res no és el que sembla... I creus que t'has despertat d'aquest somni per aterrar a la cruel realitat, on només estàs tu front la resta del món, on no existeix res del que havies idealitzat. I et preguntes: he viscut enganyada? Penses que potser tot era massa dolç... No podia ser real. Havies trobat el teu lloc en el món i t'has adonat que mai no ha existit aquest lloc. Et sents com si haguessis estat ocupant un seient que després ha resultat no existir...
Però potser ara també estàs somiant, potser és ara que estàs vivint aquest malson i és per això que et sents així. Has viscut d'una manera tan intensa aquest malson que has arribat a pensar que era real. Però ara t'adones que hi ha un seient, que ocupes un lloc, i que si marxes, el seient es queda buit. Veus que ets part d'alguna cosa, i que per molt amarg que hagis tastat, el dolç no ha deixat d'exisitir.
Segurament tot ha estat real, perquè al cap i a la fi ho has viscut, ho has sentit. Potser és hora de començar a pensar que l'amarg no ha de fer desaparèixer el dolç, i que si has probat un caramel que no t'agradava, que era amarg i no dolç, no serveix de res tancar-te i pensar que ningú no entèn perquè el teu caramel és amarg, perquè potser no ho és tan com et penses... I el més bonic de probar un caramel amarg és que quan tornes a probar el dolç, sents el gust més intens que mai.
Quan creus que has perdut algú que creies important, quan penses que tot ha estat un somni i que ara tot és amarg, no hi ha res com adonar-te que ets a la realitat, que el dolç no ha desaparegut i que no has perdut a qui donaves per oblidat.

No hi ha res com l'amistat. Valora-la, aprecia-la, viu-la i no la oblidis.
Sempre seré al teu costat. Recarda-ho sempre.

Iepa Ricard! T'aviso que aquest és "l'autèntic" text sobre l'amor, que l'anterior era una entrada personal que vaig publicar!!

A la classe vam estar parlant de diversos conceptes al voltant de l'amor. Jo, a través dels ulls innocents de la Carlota, introdueixo un altre concepte molt important: que l'amor no s'ensenya, es viu. Un pel llarguet... Bé, ja te'l llegiràs quan puguis!;)

LLIÇÓ D’AMOR

La Carlota tot sovint sentia parlar de l’amor. A ella li agradaven les històries d’amor! No es cansava mai d’escoltar en boca de la seva àvia el mític conte de la Ventafocs. També li agradaven les pel·lícules d’amor, aquelles en que el noi componia versos romàntics per a la seva estimada, qui es deixava captivar per les paraules i els dolços petons. Però a ella mai no li havien fet un petó, i no sabia què era allò de l’amor.
La seva germana li havia explicat que era un pessigolleig a la panxa i les ganes d’estar eternament amb una persona. La Carlota es divertia quan el seu pare li feia pessigolles a la panxa, i si per ella fos, es passaria la vida enganxada a ell. Això volia dir, doncs, que estava enamorada del seu pare? L’explicació de la seva germana l’havia desconcertat encara més. Pensà que potser ella tampoc no sabia del tot què era l’amor. Decidí consultar-ho a algú més gran: la seva mare. Ella segur que havia viscut l’amor i per força havia de saber de què anava tot això. Parlar amb la seva mare, però, la deixà encara més confusa. Aquesta li havia dit que l’amor és el que hi ha entre dues persones que s’estimen, que estan enamorades. A la Carlota tampoc no li havien explicat què era estimar, però ella creia que estimava el seu pare, si més no li ho deia cada nit abans d’anar a dormir. Aleshores la seva mare també devia d’estar-se equivocant! A les pel·lícules les noies no feien petons apassionats als seus pares, i ni de lluny es casaven amb ells. No era possible que estigués enamorada del seu pare!
Decidida a resoldre el seu dubte, aprofità un diumenge a casa els avis per consultar el seu dubte amb la iaia Montse. Ella era ja molt gran, i segur que sabia en què consisteix l’amor. “ Amor és el que senten dues persones que es casen”, li havia dit l’àvia. El desconcert de la Carlota amb aquella resposta la incentivà a preguntar-li: “Però àvia, llavors si no et cases no et pots enamorar?”. La Montse, tota sorpresa i evitant una següent pregunta encara més “compromesa”, li deixà anar secament un: “No”, i acte seguit s’aixecà per preparar-li el berenar a la Carlota. Però ella no volia berenar, ella volia saber què era l’amor, així que tornà a insistir: “I que passa si estàs enamorat però no et cases?” L’àvia, nerviosa a causa de la curiositat de la Carlota, deixà anar: “Doncs que vius en pecat”. En pecat? Aleshores ella era pecadora! I la seva àvia, quan ella feia coses mal fetes, sempre li deia que els pecadors anaven a l’infern. Així doncs, si estava enamorada del seu pare i no hi estava casada, estava cometent un pecat! I la seva germana? Ella bé que tenia un nòvio! Potser és que no sabia que aniria a l’infern si no es casava amb ell! Una inicial curiositat per saber què és l’amor es convertí aleshores en l’angoixa d’estar “cometent un pecat”. Amb la intenció de prevenir la seva germana del perillós futur que l’esperava, decidí parlar amb ella. “Quines bajanades que dius Carlota! No facis cas del que diu l’àvia, ja saps com és! És gran i té unes idees una mica antiquades...”- exclamà la seva germana. “Però Laura, això vol dir que abans la gent només es podia enamorar si estava casada?”- Inquirí la Carlota. “I ara! El que passa és que abans el matrimoni era sagrat i bàsic si volies compartir la teva intimitat amb una persona; tot i que molts cops els matrimonis no es basaven pas en l’amor”- li explicà la seva germana Laura. “Què vols dir amb això de compartir la intimitat?” – preguntà la Carlota. “ Doncs... compartir la part més íntima de tu, els teus pensaments més profunds... i el teu cos. Per exemple, fer l’amor”.
La Carlota havia sentit parlar d’aquella cosa que els grans deien: fer l’amor. Una vegada, veient una pel·lícula, havia vist dos persones fent l’amor, però mai no ho havia explicat a ningú. La Carlota cada vegada estava més preocupada. El seu pare l’havia vist despullada i li havia fet petons... havien fet l’amor? De totes maneres... aquelles dues persones que havia vist en aquella pel·lícula feien unes coses estranyes... Ella percebia certa diferència entre les mostres d’estima del seu pare i les d’aquelles dues persones de la televisió, però tot i això, no tenia res clar.

Però com no se li havia acudit! L’Anna, la seva professora, tenia un nòvio i era una noia molt llesta. Ella segur que sabria que és l’amor i li resoldria tots els seus dubtes. Així que aprofità l’hora de pati per preguntar-li: “Anna, què és l’amor?”. La sorpresa de la professora no li impedí donar una resposta coherent a la nena: “L’amor és l’acte d’estimar algú. És el que sents envers una persona que t’ajuda, que et respecta, per qui et preocupes, que està al teu costat, amb qui et diverteixes...” –Començà a explicar l’Anna. “I amb qui fas l’amor”- La interrompé la Carlota. Aquesta anotació per part de la petita la sorprengué i li provocà un lleu somriure: “Sí, i amb qui també pots fer l’amor -continuà- De totes maneres, Carlota, hi ha moltes maneres d’estimar i d’expressar l’amor. Fer l’amor és una d’elles, però no l'única, i no amb totes les persones a qui estimis, voldràs fer-ho. A mida que et vagis fent gran aniràs descobrint la diferència que hi ha entre l’amor que sents cap a la família i el que sents respecte una amiga, una parella... I t’adonaràs que amb cadascú expressaràs l’amor d’una manera diferent”. Intuint la incomprensió de la nena, continuà: “ L’amor no es viu d’una única manera. L’amor no té sexe, ni veritats ni normes. Si hi haguessin unes regles establertes sobre com viure’l i com gaudir-ne, perdria la seva essència. Ara no pateixis Carlota, poc a poc ho aniràs entenent sense que ningú no t’ho hagi d’explicar. Tu preocupat de transmetre amor, de viure’l i de sentir-lo, i no pateixis per res més. La resta, vindrà sol.
Semblava que estava més tranquil·la. Per fi algú que li feia veure les coses més clares! Tot i així, hi havia encara moltes coses que no comprenia. Com a mínim ara ja no patia pel que podia sentir envers el seu pare, i havia vist que segurament no era el mateix la felicitat que sentia quan estava amb ell, l’amor que sentia per ell, que l’amor que podien sentir aquelles dues persones que havia vist a la pel·lícula.
De totes maneres, volia consultar-ho amb una última persona: el seu pare. No deixà escapar el primer moment d’intimitat per deixar-li anar i preguntar-li totes aquelles coses que tant l’havien preocupada: “Papa, què és l’amor? Què passa si m’enamoro i no estic casada? Per què hi ha gent que es despulla i es fa petons? I que passa si enlloc d’un papa i d’una mama això ho fan dues mames o dos papes? Com sé que no estic enamorada de tu? I...”. “Ui, ui, ui Carlota, et veig molt neguitosa! Mira, ja t’ho puc explicar jo o qui tu vulguis, que si no resols aquests dubtes per tu mateixa, mai no ho acabaràs d’entendre. A mida que et vagis fent gran, et sorgiran nous dubtes, però la teva experiència te’ls permetrà resoldre. Ara no pateixis. Viu, crida, balla, diverteix-te i estima. Mostra amor als qui t’envolten, i els dubtes aniran desapareixent, perquè l’amor no s’ensenya, es viu.”
I aquesta fou la resposta del seu pare, i segurament, l’única que entengué.

I DIR-TE QUE T'ESTIMO...

I què vull? I què sento? Sé que quan vinc tu no m'estàs esperant, i que quan marxo no em trobes a faltar. Sé que si aparec no em veuràs passar, i que si no vinc tampoc no em recordaràs. Sé que quan somric tu només veus una ganyota extranya, i que quan ploro amb sort et fixes en la llàgrima. Sé que si crido t'espantes, i que si xiuxiuejo no escoltes. Sé que em veus però que no em mires, i que si em mires no és per vuere qui sóc. Sé que tu ets tu, però que jo no sóc res sense tu. Sé que ets lluny de mi, però sé que ser més a prop teu no salvaria la distància.Sé que creuar una mirada és coincidència de qui observa, però sé que no m'observes quan em mires.


Sé que t'estimo i que mai no et tindré. Sé que tu ets tu, però que jo no sóc res sense tu...

I dir-te que t'estimo...

COM SÓC JO

Bé podria ser: simpàtica, sincera, divertida, sencilla, intel·ligent, observadora, curiosa, extrovertida... O qui sap: antipàtica, mentidera, aburrida, superficial, curta de gambals, despistada, desinteressada, introvertida... Però és clar, també podria ser una cagalces; o més aivat una perdonavides? Potser sóc una figaflor... o més aviat una cordur? Una esmaperduda, o un cul de mal seient? Una somiatruites o una aixafaguitarres? Esquenadreta o rodamón? Panxacontenta o primmirada? Cóm sóc jo? Galtaplena o caraxuclada? Camallarga o camacurta? Escanyolida o panxarruda? Dretana o esquerrana? Llargaruda o nap-buf? Com sóc jo? Ben mirat, m'agradaria ser misteriosa, intuitiva, espavilada, riallera i decidida; però és clar, potser sóc més aviat transparent, racional, ensopida, sèria i indecisa... Com sóc jo? Única... Perquè prima o grassa, divertida o aburrida i sincera o hipòcrita, com sóc jo, no ho és ningú.

BENVINGUDA AL NOU BLOG DEL CRÈDIT DE LITERATURA!


Has entrat al nou blog del crèdit de literatura de l’Escola Isabel de Villena. Hi trobaràs activitats relacionades amb el que fem a la classe i també hi pots publicar coses teves: creacions literàries, fotos interessants i altres coses del teu interès. Passa-t’ho bé!